Reciclatge artístic CANVI DE PELL

Totes les creacions de CANVI DE PELL estan fetes amb materials reutilitzats
Bosses, taps, cables, envasos, tanques, ampolles, cartells... càpsules de medicaments!
Tot hi entra
El resultat és sorprenent
I la reflexió sobre les deixalles europees de començament del segle XXI, fascinant

Podeu contactar a eulaliapetit@gmail.com




dissabte, 24 d’abril del 2010

Històries de drapaires i xatarrers. Abel Ramon i Jan Sarsanedas

Com que és Sant Jordi, també parlarem d'un llibre.

Tinc una
companya de feina que ha viscut uns quants anys a Cracòvia, amb marit i fills. De vegades diu: A Polònia, quan jo feia de"consorte"... Fa pocs dies em va estar explicar a què es dedica el marit i el que feien a Cracòvia.

El marit es dedica al reciclatge de metalls i a Cracòvia i va anar a reconvertir una fàbrica de deu mil obrers a l'estil soviètic, que transformava la xatarra en corrugat per a la construcció i també en hèlices de vaixell.

De tornada de Polònia
, es va continuar dedicant al mateix sector. Va conèixer diversos personatges ficats en el món de la xatarra que li van explicar les seves vides apassionants. Fa set o vuit anys va voler fer un llibret amb aquestes històries perquè quedessin recollides i regalar-lo per Nadal als seus clients, com un obsequi d'empresa. Va encarregar als joves Abel Ramón i Jan Sarsanedes els viatges, les visites, les entrevistes i la redacció del llibre.
Al moment de fer la impressió li van dir allò de "Li costarà el mateix 2000 que 300". O sigui que n'hi van sobrar i si a algú li interessa se'n poden adquirir.

El resultat va ser un llibre interessant i diferent, titulat Històries de drapaires i xatarrers, dels mencionats Abel Ramon i Jan Sarsanedes, editat per encàrrec de GESGESER SL, 2001.

Hi ha històries narrades en català, per personatges de Vic, de Montblanc, de Manlleu i d'altres en castellà, explicades per gent de Sevilla, de València, de Canàries.
Hi ha un contrast fortíssim entre els orígens tan humils, misèrrims en alguns casos, i el volum del negoci que posseeixen actualment, amb camions, premses i grues de molts milions. Un d'ells diu: Ara només podrem continuar els grans, els xatarrers petits hauran de tancar.

El contrast entre la postguerra, on mancava de tot, i la situació actual, on sobren tantes coses, és gran. N'hi ha uns que anaven cada matinada a un determinat barranc d'un zona valenciana a veure si hi havien llençat mules, vaques i bestiar mort. D'aquest abocador semiclandestí n'extreien els ossos dels animals (imagineu-vos com els devien pelar...) i diu que els venien per fer botons i també per fer-ne cola. Era l'època que els drapaires compraven pells de conill, pa sec, draps i tot el que fos.

Hi ha una història dels anys 60, potser de començament dels 70, que ja és tota una altra cosa. Es tracta d'un personatge que també va començar del no res i que aquests anys anava sovint a Nova York a veure els vaixells que se subhastaven. En comprava uns quants per desmuntar-los i revendre el metall. Diu que una vegada, remolcant-los, se'ls en va perdre un !! També explica que més endavant això de desmuntar vaixells aquí ja no es podia fer, per raons medioamientals i també pels salaris que es cobraven. Ahora se hace en los países del Extremo Oriente, diu. En efecte, si busqueu a internet podreu veure fotos impressionants d'aquest tràfic a Bangladesh, com aquesta d'aquí sota.
Gairebé cada xatarrer entrevistat fa referència als problemes que tenen ara i aquí amb els funcionaris del mediambient. En parlen de passada, de manera general. Només un cita explícitament els problemes amb les bateries de cotxe. Diu que els multen (suposo que perquè no tracten les bateries de la manera adequada) i que això té l'efecte negatiu que quedaran abandonades pels carrers.

Són textos interessants que tracten una temàtica infreqüent.

divendres, 23 d’abril del 2010

Sant Jordi. La rosa

Canvi de Pell us presenta la rosa de Sant Jordi 2010, la rosa del futur.
Un palet de fusta d'una broqueta de carn, ben rentada, i una ampolla de plàstic lila que havia estat una ampolla de xampú. La primera reutilització de l'ampolla buida ha estat ser joguina de banyera dels meus néts. La rosa és la segona reutilització (per això ens diem Canvi de Pell).

dissabte, 17 d’abril del 2010

Arracades i collarets de càpsules Nespresso

Abans de la nota sobre l'exemple antiecològic del Nespresso, m'ha semblat honest fer-ne una altra amb fotos de les joies que ha sortit d'aquestes nefastes capsuletes.

Arracades amb espirals de cobertes de llibreta i de separadors de dossiers, que podríem titular "Desiguals"
Arracades de tots els colors-aroma Nespresso (grrr....) que s'aguanten amb un plàstic transparent i pla, aprofitat d'embalatges diversos: de joguines, de llegums cuits, de ratolins d'ordinador, de talls de carn o de carxofes de la dutxa.

I arracades i collarets amb càpsules arrugades i acabades per darrera (a les fotos no es veu) amb paper de plata de paquets de cafè

divendres, 16 d’abril del 2010

Repensar, reduir, reutilitzar, reciclar

En una sobretaula familiar surt el tema de les arracades que fabrico i em diuen que no parli de reciclatge. D'això que faig jo se'n diu reutilització.
Entorn del tema de les deixalles hi ha les tres R: Reduir, Reutilitzar, Reciclar. Pregunto que si el que jo faig és reutilitzar, en què consistiria reciclar el plàstic. Em diuen que una de les coses que es fabriquen amb les deixalles de plàstic és una mena de quitrà per asfaltar.
Arran d'aquesta sobretaula tan instructiva, vaig anar a visitar la Fàbrica del Sol i allà vaig veure que han afegit una quarta R, que posen en primer lloc: Repensar. Està bé, em vaig dir.

La meva família, que tenia un dia molt intervencionista -el té sovint- també va opinar sobre el perill que suposa la dispersió del material recollit per reciclar. Vaig trobar interessant la idea: una de les premisses del reciclatge, és la selecció de les deixalles i arribar a reunir el material. És clar, doncs, que aquesta feina de recollida selectiva està en contradicció amb la de repartir o dispersar el material . Això venia al cas d'una discussió sobre si en un dels punts verds de recollida selectiva de deixalles em donarien tal o qual material.

Dit tot això, el dia que ve jutjarem el cas de les càpsules de Nespresso.

Avui, una foto d'unes arracades ("Ètniques" !?), fetes amb càpsules, no de Nespresso, sinó de medicines.


dimarts, 6 d’abril del 2010

Envasos de plàstic

Miris com miris, si veus deixalles, veus envasos.
Ampolles d'aigua mineral, de sucs de fruita, de refrescos.
D'oli, de vinagre.
De llet, desnatada, semidesnatada, sencera. De llet de soja, d'orxata
Garrafes de vi.
Pots de iogurt, de flam, de crema, de mousse, de danacols, bífidus i actívies.
Capses rodones de mató, de formatge feta, de formatge de Burgos.
Safates de verdures, de carn, de bacallà, de sushi, de formatge tallat, de pernil dolç, de codonyat.
Botelles de llexiu, de rentaplats, de rentaterres, de lleva calç, de lleva greixos, de salfuman.
Envasos més coquetons de xampú, de body milk, de suavitzant, de colònia.
Tubs de pasta de dents, de crema per afeitar, de crema hidratant de dia, de crema hidratant de nit, de contorn d'ulls, de protector solar.
Les llistes serien infinites.

I llavors passes a mirar les nostres cuines, les nostres cambres de bany, els nostres supermercats i els nostres pakistanesos. Descobreixes que vius envoltat d'un món d'envasos. Són majoritàriament de plàstic i d'un sol ús. No és d'estranyar que les escombraries n'estiguin plenes.

M'anoto en una llista mental que he d'aclarir què es fa de tot això. On, com, quant i quan es recicla i on, com, quant i quan no es recicla.

Els colors de tots aquests envasos continuen sent vistosos i variats. Ho són en els containers i ho són als prestatges de pisos i botigues. Per primer cop em fixo en algunes tonalitats.
Hi ha irisacions als envasos de cosmètics, fins als més barats: estàs comprant un pot de nacre per no res.
Als productes lubricants per a cotxes i motos el color és un blau-verd fosc metal.litzat, molt bonic, que les empreses de màrketing deuen considerar que denota potència, luxe i qualitat.

Ara que estic immersa en aquesta producció joística ¿compraré un producte perquè l'envàs em sembli que pot anar bé per fer tal combinació o tal prova?
Mai. Ni de broma.
A Canvi de Pell fem reutilització de veritat. Les produccions seran més o menys boniques, però tenim una ètica personal. Artística. Empresarial!
(Això va ser una conversa que va acabar amb riallades memorables.)

Aquí sota, arracades fetes amb un d'aquests envasos.


diumenge, 4 d’abril del 2010

Les anelles dels taps de botelles i garrafes

El que mai falta a qualsevol paperera municpal o a qualsevol paperera d'un local públic són botelles d'aigua mineral buides.
Una reflexió lingüística ens duria a proposar que les papereres passessin a dir-se plastiqueres.
Una reflexió moral ens faria concloure que l'antic costum d'austeritat que s'inculcava a les criatures -Quan se surt de casa no es té ni sed ni gana, o sigui que res de demanar res-, s'ha capgirat. A jutjar per les encara papereres, aviat plastiqueres, sembla que sigui obligatori, quan es passeja per carrers i metros, anar bevent aigua d'una botelleta comprada.

Els taps d'aquestes botelles acostumen a ser de la gama dels blaus, i van units a una anella que és com si diguéssim el segell o la garantia de tancament de l'ampolla.

Una de les sèries d'arracades que he fet són justament les d'anelles de taps d'ampolla; he fet servir també anelles més grans, de garrafes, i en alguns casos rodanxes de tubs de rotulador Vileda.

dijous, 1 d’abril del 2010

L'inici, el detonant

M'han preguntat més d'un cop com em va venir la idea de fer bisuteria a partir de deixalles.

Doncs bé, a començament del passat mes de setembre a l'Institut on treballo vam fer neteja del Departament, com cada inici de curs acadèmic. Llencem molt de paper, en containers especials, tot s'ha de dir, però en llencem molt. Vaig posar-me a salvar les cobertes i els lloms dels dossiers, perquè a consergeria els poguessin tornar a fer servir. I jugant jugant em vaig fer aquestes arracades (asimètriques, eh).
Me les vaig posar un cap de setmana i una amiga es va pensar que eren comprades en alguna botiga de disseny.

Donc sí, aquest va ser el disparador. Han estat sis mesos de fal.lera, d'investigació, de provatures, de recerca, de sorpreses. De passió, d'enrabiades, de fracassos i de troballes.

M'han comentat que hi ha algun estudi seriós que relaciona directament el fregament de les puntes dels dits polze i índex amb neurones del cervell. Com si diguéssim que el treball manual amb aquests dits excités la imaginació i la inventiva, i que les idees fessin actuar els dits. Crec que hi ha alguna cosa d'això. Tocant materials se m'acudien idees, una darrera l'altra, i no donava l'abast de dur-les a terme, per més que m'afanyés.
Una castanyera de la vora on treballo m'havia guardat les bosses de malla vermella de les castanyes crues. Al metro de tornada cap a casa, mentre anava tocant les malles a veure què se'n podia treure, vaig tenir la seguretat que existia aquesta via directa entre les puntes dels dits i el cervell.