Reciclatge artístic CANVI DE PELL

Totes les creacions de CANVI DE PELL estan fetes amb materials reutilitzats
Bosses, taps, cables, envasos, tanques, ampolles, cartells... càpsules de medicaments!
Tot hi entra
El resultat és sorprenent
I la reflexió sobre les deixalles europees de començament del segle XXI, fascinant

Podeu contactar a eulaliapetit@gmail.com




dilluns, 19 de desembre del 2011

Més flors i més Nadal

A l'altra porta del replà han posat un immens llaç platejat, nadalenc. En aquesta altra porta (taller de Canvi de Pell), flors blaves (del plàstic blau que es troba al fons de les caixes de fruita) amb tiges de plata (de paquets de cafè retallats). Una improvisació abans del sopar, que com a improvisació no està gens malament.

dilluns, 5 de desembre del 2011

Drap-Art'11. Festival Internacional de Reciclatge Artístic de Catalunya del 16 al 30 de desembre de 2011

(Reprodueixo la notícia de la web de DRAP ART)


Una vegada més, el festival és a punt de començar!

Del 16 al 30 de desembre es celebrarà la nostra 8 ª edició.
Aquest any el festival es divideix en dos blocs, del 16 al 18 de desembre es desenvoluparà en el CCCB i del 21 al 30 de desembre es traslladarà al FAD.

En el CCCB es trobarà la fira o Drap-Boutique, tallers, cinema del medi ambient, taules rodones i espectacles, així com dues intervencions en l'espai públic, Dreams, un mòbil de 7 metres de LabuenayLaMala en el Pati dels Dons i La Casa-Museu de la Xina A.R.T. en la Plaça de Joan Coromines. En el FAD es trobarà l'exposició col·lectiva Drap-Art'11, la segona Drap-Boutique i una intervenció en l'espai públic de Stephanie Senge, Màndala per i de Barcelona

Una altra novetat és que programarem dues nits en el nou Teatre CCCB. El divendres 16, Madame Humtata presentarà el seu àlbum Fat Black Spider, amb una actuació que barreja elements de vídeo, efectes d'il·luminació, escenografia i vestuari reciclat que asseguren un espectacle que exalta tots els sentits.
www.madamehumtata.com

El dissabte 17, hi haurà dos concerts en el Teatre CCCB. En primer lloc, Electric Junkyard Gamelan, de Brooklyn, Nova York. Aquesta banda originalment inspirada en els ritmes entrellaçats del Gamelan indonesi , avui és un veritable projecte de fusió de músiques del món, que incorpora influències del sud-est d'Àsia, Orient Mitjà i Àfrica, així com el funk i el rap nord-americà, amb composicions de Terry Dame, tocats en instruments reciclats, construïts per ella mateixa.
www.terrydame.com

El concert principal de la nit serà el de Pierre Bastien, músic i compositor francès que viu als Països Baixos, amb les seves màquines construïdes per ell mateix, amb un soldador i un tornavís. Aquestes aquines no estan amagades en una caixa d'acer d'alguna empresa japonesa, però mostren els seus mecanismes, des del motor fins a l'acte musical. L'oïdor de sobte es converteix en l'espectador dels robots: viatja al món sonor i gaudeix tant d'escoltar la música com de mirar-la, com si passegés per la composició.
www.pierrebastien.com
(plaça dels Àngels, 22 de desembre, de 12 a 20h).

dimecres, 30 de novembre del 2011

Flors per guarnir paquets de Nadal

Hi ha un material, per desgràcia desaprofitat, que resulta molt adequat per fer flors i guarnir  paquets i regals. Es tracta de les "safates" o presentadors de fruites que van dins les caixes de fruites i que cada nit llencen les botigues de fruites i verdures del vostre barri. N'hi ha de vermelles, de negres i de blaves. Estan fetes de plàstic molt fi, i a la part més fonda del motllo, on hi ha la "cassoleta" per dipositar la fruita, el plàstic és encara més prim, el color s'hi esvaeix i gairebé sembla paper.

Si retalleu aquell material, el doblegueu  una mica, hi afegiu una tija, uns pistils i alguna fulla, teniu uns flors exageradíssimes que fan "festa". Aquí vereu que també hem fet servir alguna bossa de plàstic rosa per fer flors, retalls d'envasos de productes domèstics per fer tiges, pistils i fulles. També hem fet servir una canya de xarrupar orxarta, un pot de Danacol retallat en espiral, un tub taronja d'una obra també retallat en espiral, un full de plàstic d'una antiga carpeta (en espiral, també)... I paper de plata d'una safata de menjar preparat, i plata d'embolicar paquets...

Les eines són unes tisores, una grapadora domèstica i cel.lo.  


 

 

dilluns, 14 de novembre del 2011

Visita a l'escorxador de Mercabarna

Quina alegria de dibuix!! pensareu amb sarcasme. Doncs sí, la nota d'avui va d'això. Real com la vida mateixa. Per cert, podeu ampliar el dibuix.

He anat de visita al meu antic institut i he pres cafè amb els companys. Just per a l'endemà les dues professores que porten el PQPI de "Despecejament de carn" havien organitzat una visita a l'escorxador de Mercabarna i a tres empreses càrniques d'allà mateix, perquè els alumnes que inicien el curs vegin a quin tipus de feina s'estan enfocant. I també perquè en aquestes empreses hi acostumen a treballar antics alumnes, que saluden sempre les dues professores amb molt d'afecte. Així, a part de veure el percal de la feina, també veuen que n'hi ha que tenen feina fixa quan acaben. L'estratègia està ben rumiada.

Tenint en compte els meus interessos tan variats, us podeu imaginar fàcilment que m'apunto a la visita. Em diuen que després de l'escorxador visitarem una empresa que treballa amb les vísceres. Daniel Vilaplana, profesor de francès, company entranyable i que no participa, ni de broma, en aquesta visita, m'adverteix: Eulàlia, tu tens un problema.
Potser sí. Però associo mentalment aquesta visita amb els interessos que em van dur a crear el blog Canvi de pell, mai millor dit, ja que ara es tracta d'un escorxador.

Ens trobem a quarts de cinc del matí a la plaça d'Espanya. Els alumnes són majoritàriament subsaharians i magrebins. També hi ha algun nacional, i un pakistanès de qui he de dir alguna cosa: sembla que va arribar del Pakistan "a peu", és a dir per terra, m'imagio que en auto-stop, d'estranquis a una caixa de camió, etc. Els de TV3 li estan fent "un seguimet", o sigui que l'han filmat el primer dia de classe, el primer dia de pràctiques... suposo que per acabar fent un documental amb casos d'immigrants que tenen sort i al final les coses els van bé.

A l'escorxador, ens vestim amb una bata, una gorra, uns peücs i som-hi! Comencem pel primer estadi, és a dir les vaques acabades de matar. Fortet.
Just en aquest moment estan matant amb el sistema Halal, que és el sistema preceptiu de l'Islam. Ens insisteixen que a totas els animals els "atonten" abans de matar-los. El sistema "nostre" consisteix a disparar una, diguem-ne, broca al cervell de l'animal i després se'l dessagna tallant-li la jugular. En el sistema musulmà es degolla directament l'animal o sigui se li obre el coll per tota la banda de davant i la sang surt a raig. Que estessin matant Halal ha agradat els alumnes. Els ha estimulat i em sembla que els ha fet pujar l'autoestima. Quantes subtileses no hi ha en nacionalitats, religions i psicologia humana!

Un altre aspecte evident: el de cadena industrial. Això d'aquí és ben diferent de matar EL TEU porc a l'entrada d'hivern, o de la cançoneta Ara ve Nadal, matarem el gall...  Això és una indústria on es funciona en cadena: Les vaques van penjades per una pota d'uns rails en moviment, i van passant vora empleats que situats dalt d'unes grues els van fent "coses". Un els talla les banyes, un altre les potetes, uns tallen la pell per aquí, els altres per allà, un tercer enrosca una punta de la pell ja desenganxada a un torn que estira i cargola la pell i acaba d'escorxar l'animal...

Tots els treballadors van de blanc, del barret a les botes de goma, i en aquesta nau hi ha moltes mangueres i les fan servir. Les professores fan que els alumnes es fixin en la higiene que hi regna. Hi ha uns empleats que duen la gorra verda, és el distintiu dels veterinaris que analitzen l'estat de les vísceres que passen penjades de ganxos. Les professores van recordant als alumnes cada una de les parts de l'animal, els noms, les funcions, coses que ells ja han estudiat...
El nostre alumne pakistanès que ha arribat "a peu" del Pakistan va identificant els seus connacionals que treballen a l'escorxador, i veig que parla amb cada un de ells. Li pregunto en què parlen, i amb diu que en urdú i que n'ha trobat un que és del seu poble. És un relacions públiques de primera. No m'estranyaria que hagués sortit informat de l'horari que fan, del sou que guanyen, i fins potser de a quant van les hores extres.

A l'empresa Els Productes del Cinquè Quart (el nom expressa que un animal a més de tenir quatre quarts té una cinquena part aprofitable: les vísceres) ens atén l'amo molt amablement. Les professores els continuen assenyalant parts de les bèsties i preguntant-los.
Aquí s'aprofiten totes les entranyes. Veiem com netegen, tallen i bullen el cap i pota, i com preparen i envasen tot el que vulgueu. Uns nois subsaharians identifiquen uns intestins de be i diuen que fregits són molt bons.
L'amo de l'empresa ens explica que ara es mata menys que mai, abans es matava fins a les 12h del migdia, ara a les 9h del matí ja acaben. Amb la crisi es ven menys carn, però en canvi les vísceres es venen més que abans, ja que tenen un preu més baix propi d'èpoques de penúria, i també pel fet de la immigració que coneix els productes i sap com cuinar-los.

A les 8h esmorzem a un bar de Mercabarna i jo he d'abandonar la visita perquè tinc altres coses a fer. A l'autobús de tornada noto que tinc sentiments contraposats. Poc o molt mengem carn, però no ens agrada ni saber ni veure ni pensar com ens arriben aquestes safates tan perfectes amb talls d'entrecôtes al prestatge del supermercat. En aquestes situacions penso que aquests urdús interpelats pel nostre pakistanès, els veterinaris de la gorra verda, l'amo del Cinquè Quart i tots els altres que treballen allà coneixen una part important de la veritat.

dilluns, 24 d’octubre del 2011

Reutilització de colls d'ampolla

Avui he rebut un mail d'una amiga amb aquestes dues fotos i un text que ve a dir:

Pots suprimir les pinces de roba i les tanques de plàstic per tancar bosses amb menjar que vols dipositar a la nevera, al congelador, o a l'armari-rebost.
Talla el coll d'una ampolla de plàstic que no hagis de fer servir més.
Fica l'extrem de la bossa de plàstic amb menjar per conservar pel coll de l'ampolla i enrosca-hi el tap. Et quedarà hermèticament tancada.

dimarts, 6 de setembre del 2011

Més utilització de les càpsules de cafè

Última troballa d'utilització de les càpsules de cafè, per fer collarets de "macarrons":
Buideu i renteu les càpsules, talleu el "top" del barret i la vora platejada, i us quedeu amb una banda metal.litzada del color que sigui. Talleu aquesta banda en 4 trossos, més o menys iguals de mida. Amb unes tisores retalleu cada bocí perquè quedin les cantonades rectes (feu quadrats o rectangles). Queda més polit, si a cada trosset li feu un plec a una de les bandes, de manera que quan hagueu fet el "macarró", la vora exterior quedi polida. Agafeu una agulla gruixuda d'aquestes de llana (o una cosa semblat: ganxet, agulla de mitja...) i enrosqueu la petita làmina de metall al voltant. Ja teniu el "macarró". Combineu els macarronets, passeu un cable, poseu una tanca...
També podeu aprofitar el paper (d'estany?) de les càpsules de les ampolles de vi, alguna càpsula d'ampolla de xampany, l'estany de les safatetes de menjar preparart... Queden uns collarets molt afavoridors (mireu de no trepitjar-los!).
Aquí sota, fotos, no molt reeixides, d'algunes combinacions:

diumenge, 14 d’agost del 2011

La planta de triatge de Gavà-Viladecans

(LLEGIU EL POST, EL TEMA ÉS IMPORTANT!)

Des que un bon dia em vaig començar a fixar en les papereres i containers dels carrers de Barcelona i vaig començar a fer bisuteria de deixalles domèstiques, i des que vaig començar aquest blog, em vaig proposar investigar què passava amb les nostres escombraries.
Segueixen tres notes sobre les tres visites que he fet aquest any a:

la planta de triatge de Gavà-Viladecans;
la depuradora d'aigües de El Prat;
la dessalinitazadora d'aigua també de El Prat.

Avui començo amb les notes de la visita a la planta de triatge dels containers grocs (envasos) de Gavà Viladecans, on vénen a desembocar camions de Barcelona i de part dels municipis del Baix Llobregat.

La primera informació que es rep en aquesta visita és que la mitjana de producció de deixalles domèstiques en aquesta àrea és de 1'38Kg. per persona i dia. Això inclou també les papereres del carrer i les escombraries de comerços. Com més "ric" és el municipi  més deixalles produeix (Sant Cugat i Begues arriben a 2Kg per habitant i dia), i com més "pobre" (Santa Coloma de Gramanet) menys quilos de deixalles. També és interessant saber que des que ha començat la crisi han disminuït les tonelades d'escombraries. I que paguem aquest reciclatge a través de les taxes a la factura de l'aigua.
Algunes altres xifres: per aquí passen 25.000 tones anuals de deixalles, de les quals un 15% de deixalles que "no toquen " (per exemple als contenidors grocs els hi encolomen molt de cartó...). En total calculen que unes 8.000 tones anuals (és a dir una tercera part escassa) han d'acabar anant a la incineradora. Aquí podeu trobar més dades.

També donen una explicació general sobre les cinc principals fraccions de recollida:

els containers blau i verd (vidre i paper) porten directament els seus continguts a fàbriques de reciclatge d'aquests materials (tinc in mente d'investigar-ho, també);
els containers grisos (que s'abocaven abans al Garraf) van a una incineradora (vull visitar la de Sant Adrià del Besòs!);
els containers marrons, amb matèria orgànica, estan destinats a la creació de compostatge, com a adob, i a la creeació de biogas (també ho vull anar a veure de prop).

En aquesta planta de Gavà-Viladecans hi ha el triatge del contingut dels containers grocs, d'envasos de metall i plàstic, i també és una planta de triatge i emmagatzament de "voluminosos" procedents de la recollida de "trastos vells": funciona com una deixalleria d'aparells electrònics (munts de neveres i altres que estan esperant a ser transportats a una indústria que hi ha al Pont de Vilumara, que les aprofita; prestatges plens de mòbils, esperant el transport a no sé on), i també hi vam veure emmagatzemades altres coses, com per exemple una muntanya immensa de matalassos (sembla que, finalment! han trobat alguna indústria que pensa que potser els aprofitarà per fer alguna cosa...), una extensió grandeta plena de bombones de butà... Una de les coses que es recullen aquí és fusta de mobles vells i fusta procedent de la poda municipal d'arbres. Hi ha unes muntanyes tals d'armaris desmuntats i unes altres, també enormes, de branques d'arbres, que quan se'ns explica que, d'entrada, es tritura la fusta per fer conglomerat, però que no sempre tenen prou capacitat, i molta s'acaba cremant a la incineradora, ens sembla evident. Déu meu, hi ha tant volum! Començo a pensar: ¿les fàbriques que agafen aquestes serradures per fer nova fusta de baxa qualitat... quina capacitat tenen d'aprofitament d'aquest nou material? ¿Quina és la qualitat d'aquestes serradures que tenen vernís, pintura, potser fins i tot claus i frontisses incorporats? 

Abans que comencin a explicar-nos què passa amb els plàstics i envasos pròpiament dits, la idea ja és clara: que ningú es pensi que això del reciclatge és fàcil, perquè hi ha una qüestió econòmica de base - ¿algú, algun industrial està disposat a pagar X€ per alguna de les coses que es recullen allà? ¿A qui li interessen els frigorífics? ¿Quants diners val el camió que els durà a la indústria que els desballesta i n'aprofita alguna part?  ¿qui paga el transport? ¿Quina qualitat té el paper, el vidre, la fusta reaprofitada? És per això que, quan la nostra monitora-guia ens ha dit que ara sembla que hi ha algú que pot aprofitar matalassos, ho ha dit amb cara de satisfacció... finalment potser tindran "sortida"...!

Hi ha diferents tipus d'envasos: els que són d'alumini, els que són de ferro, els que són de plàstic "aprofitable" (les ampolles que tenen un punt únic, circular, de soldadura al cul, perquè són fetes d'un plàstic de densitat no molt alta), els que són de plàstic més dens però sense color o de color "natural" (algunes garrafes d'aigua mineral amb una ratlla clara de soldadura al voltant, i de color blanquinós), els que són de plàstic dens amb color (ampolles de llexiu, de xampú, etc. amb una ratlla ben evident de la soldadura i de colors diversos)... Alguns envasos, com els tetrabricks, tenen alhora cartró-alumini-plàstic.

Està demostrat que no es poden posar quinze contenidors per separar TOTES les deixalles, perquè llavors els usuaris acabarien no separant-ne cap. Per tant s'han de fer agrupaments, sabent que després hi haurà encara molta feina a fer. A Barcelona tenim cinc contenidors i a alguns altres municipis n'hi ha menys... El triatge ara serà, doncs, obligatori i com veurem la cosa no és gens fàcil.

Petit parèntesi: no totes les llaunes de begudes són del mateix metall. N'hi ha de ferro i n'hi ha d'alumini (depèn de la procedència; moltes de les llaunes que vénen de l'estranger són d'alumini, les fabricades aquí són majoritàriament de ferro).

Fetes les explicacions prèvies, comença la visita. (Et donen uns taps per a les orelles, perquè a la planta de triatge hi ha un soroll fortet, amb explosions, de tant en tant, de botelles i garrafes a les quals els salten els seus, de taps!).

En aquesta planta hi treballa gent diversa d'empreses externes, i unes 25 persones, majoritàriament en règim d'inserció laboral (per entendre'ns, ex-presos i ex-drogaaddictes). La primera imatge que tinc és molt potent: dos homes de mitjana edat que s'estan al començament de la cadena de triatge, mentre van xerrant, i amb les mans dins de guants gruixuts i forts van fent fora de la corretja transportadora ara un tricicle de plàstic, ara un gran film de plàstic que devia embolicar un sofà de l'Ikea, objectes que han estat llençats al contenidor groc, perquè són de plàstic, com si fossin envasos. Es veu que s'han arribat a trobar fins a una bicicleta sencera!

Dues idees.

La primera: em sembla magnífic que els pretesament exclosos socials es dediquin a una feina tan important com aquesta, tan autèntica, tan necessària, imprescindible; aquí no fa falta venir ben vestit, ni ben afaitat, ni tenir cara de no haver trencat mai un plat; aquí del que es tracta és que el plàstic immens de l'Ikea no s'entortolligui amb la cinta de transport i treure noses com el tricicle de plàstic. (Tinc al cap una imatge televisiva de fa temps: per a un camp de refugiats a l'Àfrica, no recordo arran de quina guerra o de quina sequera, ni de quin organisme es tractava, el cas és que demanaven voluntaris "experts en latrines". Vaig pensar que la veritat es troba en això -i perdoneu-: en la merda.)

La segona: el ciutadà-usuari ha associat "container groc" a "plàstic", no a "envasos", i se sent, ens sentim, molt bons llençant antics videos, joguines i cortines de dutxa al container groc. "Craso error!". En realitat estem alimentant aquest terç de material que haurà de tornar a ser embarcat per anar a la incineradora, estem encarint, amb la nostra bona fe, la recollida d'escombraries.

Continuem amb la visita: hi ha exposats, per a coneixement dels visitants, diverses bales compactes de materials diferents: les bosses de plàstic, que pesen de mitjana uns 5gr. cada una, formen una bala cúbica de... 375 Kg.! Hi ha bales de tetrabricks, de xatarra de ferro, de xatarra d'alumini, bales d'envasos de plàstic PET (el de poca densitat), bales d'envasos de "plàstic mix" (aquests que són densos i de colors)...
Aquí hi ha en anglès una relació, sembla que exhaustiva i fiable, dels diferents tipus de plàstic, el seu ús, la seva capacitat de ser o no reciclats. L'explicació que vam rebre a la planta era més simplificada: en primer lloc, plàstic PET fàcilment reciclable per a fer nous envasos o fibres tèxtils per a motxilles... (prové de les botelles transparents que tenen aquest punt de soldadura a la base); en segon lloc, el plàstic més dens de garrafes blanquinoses i translúcides que es pot reciclar, per exemple, per a fer mobles de jardí; en tercer lloc, el "plàstic mix", d'alta densitat i de color... que em va semblar que exactament no saben què fer-ne. La nostra guia-monitora ens va explicar que els principals premis i concursos de disseny i reciclatge giren entorn a aquest problema: ¿què fer d'aquest plàstic mix? Hi ha una nota a Canvi de Pell on es parlava dels premis de Disseny per al reciclatge de l'any 2009, amb fotos dels productes guanyadors. Veureu en aquella nota que el contenidor per a compostatge, el prestatge per a botelles i el separador del carril bici estan fets amb plastic mix. Però, tornem a la qüestió econòmica: sortiria a compte fabricar-los en sèrie? quin preu tindrien? quants se'n vendrien?

Anem ara a alguns aspectes més d'aquesta visita.
La platja! 
La platja?
Sí, la platja.
La platja és la paraula amb què denominen un gran hangar o tinglado on entren els camions carregats del contingut dels containers grocs. Entren marxa enrera, descarreguen els envasos i marxen. L'estona que vam ser allà van entrar camions sense parar, un rera l'altre, fins i tot hi va haver una estona que van entrar de dos en dos i la descàrrega, doncs, era doble. La planta de triatge és oberta matí, tarda i nit, de dilluns a diumenge, és a dir que les descàrregues poden ser contínues i la muntanya d'envasos en aquest hangar és... espaordidora. Em disculpo de no haver fet fotos (no sé on tenia el cap!) i d'haver d'aprofitar les d'altri. A la foto d'aquí sota, podeu veure que més enllà de les bales compactades, a la part dreta, hi ha un camió descarregant. Que d'aquest lloc immens, que d'aquestes coloraines variades i que d'aquestes noves i contínues onades d'envasos arribats de tants punts de l'àrea metropolitana en diguin "la platja", és molt metafòric i, per metafòric, poètic. Una poesia de futur, d'un futur terrorífic.


Continuem amb la visita. Hi ha un bulldozer que va arreplegant els envasos de la platja i llençant-los amunt, fent que la muntanya sigui més alta i que quedi més tros de sòl o de terra lliures per a l'entrada dels camions. Al mateix temps, va llençant paletades d'envasos a la corretja transportadora que comença en un racó d'aquesta platja.


La primera fase consisteix una inspecció ocular i manual. Els nostres dos ja coneguts "exclosos socials" aparten tricicles, films plàstics de l'Ikea i tots els "impropis" que es van presentant. També aprofiten per esquinçar bosses, perquè com ara veureu una de les primeres coses que es farà en aquesta cadena és fer passar les deixalles per un sistema de pues que obre les bosses i n'allibera el contingut, tasca imprescindible per poder fer la selecció. (Amb quant d'amor els ciutadans ben pensants omplim la bossa que anirà al container groc, la tanquem ben tancada i intentem que entri pel forat del container, ens empipem perquè no hi cap bé, empenyem amb força i maleïm l'Ajuntament que ha fet el forat massa petit! La primera feina de la planta de triatge és estripar la bossa!)

Després la cadena passa per un punt on un sotragueig i un corrent d'aire fan voleiar bosses de plàstic i safates de porespan. Tot el que és més lleuger. Ja tenim tot això en una banda i no us puc explicar com fan la selecció entre bosses i porespans, perquè no ho vam veure ni ens ho van dir.

Continua la cadena. En un nou lloc, uns electroimans arrosseguen a banda tot el que és ferro. Ja tenim fora les llaunes de tonyina.

Més endavant hi haurà un altre punt on es separarà l'alumini. Interessant assenyalar que aquests enginys per anar separant els envasos no funcionen ni com un rellotge ni amb precisió matemàtica. Per exemple les cosetes petites no les detecten. O sigui que les capsules Nespresso d'alumini no són reciclables en aquest sistema, massa miniatures. La monitora-guia ens va comentar: "que ningú faci una boleta de paper de plata i la llenci al container pensant que així es teciclarà, perquè senzillament cap aparell no la detectarà i haurà d'acabar a la incineradora."

A la fase final se separen els envasos de plàstic, atenent a la densitat del plàstic. Hi ha una mena d'ull o sistema òptic que identifica la densitat més prima del plàstic i el color transparent, i llença un corrent d'aire que expulsa l'envàs identificat. Passa després per un altre control òptic que identifica les densitats més grans i els colors naturals o "tenyits".

Aquí s'acaben les notes que vaig prendre de la visita.

Vaig sortir amb el cor encongit.

diumenge, 5 de juny del 2011

El gust pel rebuig

Aquest blog CANVI DE PELL a poc a poc s'anirà convertint en un blog de reflexió sobre els residus que produïm i els problemes que això comporta. El nom del blog ha servit per designar bijuteria feta de residus, a partir d'ara potser també serà bo per designar l'interès general per donar una segona oportunitat a les deixalles que produïm i també per cambiar d'hàbits i de política, per produir-ne menys. CANVI DE PELL també pot voler dir una nova manera de viure.

El gust pel rebuig és el títol d'un reportatge de Valentin Thurn. Me l'han enviat agafat de TV3.
Interessant de visionar amb calma.

El gust pel rebuig 1/4
El gust pel rebuig 2/4
 

El gust pel rebuig 3/4

El gust pel rebuig 4/4

dissabte, 28 de maig del 2011

Flors de càpsules de cafè


Flors fetes amb càpsules de cafè. Són fetes per la Regina, una amiga que té molt bones mans per a les manualitats

dimarts, 17 de maig del 2011

Tampoc no és meu

Em sembla que aniré publicant coses fetes per coneguts, conegudes, amics i amigues, ja que la producció pròpia l'he exhaurida. Avui una cortina de taps de suro.

dilluns, 14 de març del 2011

No és meu

Aquesta bossa no l'he feta jo. Me la va ensenyar una amiga que l'havia treta de no sé on.
La base són llengüetes de llaunes de cervesa o coca-cola, unides per punt de ganxet amb fil platejat. Està folrada i té cremallera. La nansa o corretja és metà.lica i està comprada a una botiga de garnitures de bisuteria.
Aquí sota una ampliació, perquè això del ganxet em va semblar molt complicat:

dijous, 10 de març del 2011

El braçalet i el coure

No he fet braçalets, perquè no en porto.
Però... ... ... aquí en teniu un.

Vaig veure un dia un gitano romanès, vora un container, obrint un cable elèctric amb un ganivet. En sortia una cascada d'or!
Era una imatge molt lluminosa, una pluja taronja, tots els fils de coure alliberant-se...
Com podeu imaginar, si heu anat seguint aquest bloc, ho vaig provar així que vaig poder.

El fil de coure és molt dúctil, se'n pot fer el que es vulgui, però de la mateixa manera que li dónes forma, un fregament, un cop, qualsevol cosa, l'hi treu. Per tant el vaig anar torçant amb els dits, per fer-ne un cordó més dur i resistent. (Les puntes dels dits acaben fent mal!).

Vaig fer aquest braçalet i també un collaret seguint el mateix sistema. El collaret em va sortir massa "dur" per entendre'ns, te'l posaves al coll, i no tenia res a veure amb el teu coll, ell anava per la seva banda... Hagués hagut de tornar a començar agafant menys gruix de fils de coure, però a aquelles alçades tenia les puntes dels dits escaldades.

Problema: (tot el que ha quedat aparcat al meu taller és perquè té algun problema) El coure perd bastant aviat aquella lluentor meravellosa que té quan el desenfundes del plàstic, i en contacte amb l'aire es torna ràpidament d'un color molt més esmorteït.
Vaig provar de netejar-lo amb un producte de netejar metalls i la millora no va valdre la pena.

dimarts, 8 de març del 2011

Un altre collaret d'anelles de taps d'ampolla

 Aquest és d'anelles de taps blancs i entre cada anella hi ha un retallet de plàstic vermell, d'un envàs de líquid per a cotxe.
 La unió entre les anelles es fa foradant anelles i retallallet vermell amb una agulla, passant un d'aquests ferrets que venen a les botigues de garnitures de bijuteria i torçant-los amb unes pinces. Aquí sota, ampliació de la unió.
Aquest collaret té l'inconvenient que els ganxets... s'enganxen amb la roba, sobretot amb el gènere de punt. I que els retallets vermells rasquen una mica la pell. Però queda molt bonic. Es pot solucionar el segon dels defectes, posant una cinta a la part del coll.

diumenge, 6 de març del 2011

Collarets d'anelles de taps d'ampolla



Amb les anelles dels taps de botella -les anelles que fan de precinte i que se separen del tap en obrir la botella-, es poden fer collarets. Aquest d'aquí sobre juga amb els diferents blaus dels taps d'ampolla d'aigua mineral. He unit les anelles amb una cinta de gasa. M'ha costat una mica trobar una manera de fer el nus i que no quedés malament, finalment he acabat donant una puntada amb fil de nylon a cada unió. Una llauna! Aquí sota ampliació:

 

divendres, 4 de març del 2011

Collaret de joc de dames: garrafa i DVD

Aquest collaret queda molt bé.
Heu de fer-vos una plantilla de cartró, encerclant una moneda d'un euro o de dos euros. Us servirà per retallar les rodones de plàstic, totes de la mateixa mida.
Hi ha dos materials en joc: el blanc és la nostra amiga, la garrafa de plàstic blanquinós, i el negre és una funda de plàstic de DVD. Hi ha DVD que tenen el plàstic força tou, n'hi ha que el tener més dur i que es trenca quan s'intenta retallar.
He posat unes xafes molt allargades per subjectar el cable i amagar-ne les puntes, que queden molt bé, semblen peces de plata que complementin el collaret. (La foto no mata)

dimecres, 2 de març del 2011

Arracades vàries: menjar preparat

Ara es tracta de safates amb talls de carn o de menjar preparat. Amb una mica de Desigual.

dilluns, 28 de febrer del 2011

Arracades vàries: els filferros per lligar

Garrafa de plàstic blanquinós i ampolla de plàstic transparent (o sigui, una miqueta de Desigual). Filferros per lligar paquets (per exemple quan desemboliques tots els gadgets d'un aparells electrònic que acabes de comprar), un amb el plastic negre pla i l'altre, arrodonit. Llàstima que la foto no sigui massa bona. Si tots dos són de plàstic transparent, i es porta el cabell recollit, l'efecte és d'un ziga-zaga negre que no se sap com s'aguanta.